La Mort de La Princesa V

Com us deia, La Persona Que Va Investigar La Mort de La Princesa va abandonar la ciutat. Necessitava tranquil·litat. De molt bon gust les Persones Dures de Veritat el van acollir a la seva base d’operacions aprop dels Camps de la Por. I moltes vegades s’hi quedava sol durant hores i dies mentre les Persones Dures de Veritat anaven a granjar o a caçar monstres de Kaph. Quan estava sol, pensava. Quan estava acompanyat, aprenia coses sobre l’estil de vida lliure i arriscat d’aquella gent. Va conèixer La Persona Pont Entre Les Persones Dures de Veritat i El Palau En Majúscules, que s’encarregava de gestionar (o vigila) tota la comunitat. Us diré que La Persona Pont no li entusiasmava la feina que feia pel Palau i, en canvi, estava enamorada de la vida que vivia com a Persona Dura de Veritat que era.

Quan es va sentir preparada, La Persona Que Va Investigar La Mort de La Princesa va sortir a buscar els refugis de La Princesa. Les Persones Dures de Veritat li havien explicat les Claus Bàsiques de Supervivència Per No Dinyar-la Als Camps de La Por, li van entregar un mapa on hi havien senyalats els possibles refugis de La Princesa, aigua i menjar per unes jornades i una bengala d’Ajudeu-me Que Pringo. I va estar a punt de fer-la servir en un parell d’ocasions. La majoria de vegades en va tenir prou amagant-se, tapant el seu rastre i despistant els perseguidors.

El cinquè dia de cerca, havent registrat quatre dels vuit refugis possibles, va trobar el que buscava. Al capdemunt d’una torre abandonada ergida quan El Carro encara es movia, a l’últim pis, hi jeia sense vida eo cos de l’Ocell Gras de La Princesa. Creieu-me quan us dic que a La Persona Que Va Investigar La Mort de La Princesa va tenir dificultats per mantenir la compostura davant del cadàver d’un animal tan noble i entregat. Les plomes de bronze de punta turquesa ja no brillaven i la cua, llarga i pomposa, estava cargolada i empetitida, cargolada com una serp.

A la sala només hi havia un jaç de palla, fusta calcinada a la llar de foc, una taula senzilla i un tamboret. Una de les parets de pedra era plena de mots escrits amb carbó, paraules que La Persona Que Va Investigar La Mort de La Princesa no havia llegit ni escoltat mai. D’entre un centenar, “Maia” era la única que no estava ratllada. Va fer una fotografia de l’escena. Mentre embolicava l’Ocell Gras en una mortalla per celebrar eo funeral que es mereixia, va trobar-li una ploma preciosa dins del bec. Era llarga, amb un borrissol i del color de la llum descomposada a través de la pluja. No cal que us digui que la ploms no era de l’Ocell Gras, oi? Bé. Va guardar-la dins d’un estoig de mapes, va celebrar el funeral de l’Ocell Gras i en acabat va desfer el camí fins a arribar de nou a la Base d’Operacions de les Persones Dures de Veritat. Ara bé, pel camí va topar-se amb un Doble Bou que no va poder esquivat, amagar-se’n ni despistar, i bé que el va derrotar però va perdre un ull en el combat, cosa que el va convertir en una Persona Dura de Veritat. Suposo que voleu saber que va saber quan va tornar a la Bsse d’Operacions, després de xerrar moot amb la Persona Pont, no? Oi que sí? És una d’aquelles coses que s’expliquen millor amb una Cervesa Que No Val El Preu Que Te Però Que A Vegades Entra Prou Bé i després d’una bona pausa dramàtica. Esteu preparats?

Anuncios

La Mort de La Princesa IV

Aquelles nits, La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa es despertava de sobte quan la falsa assassina de La Princesa entrava a la seva habitació i li deia que s’aixequés abans no se li posés La Cara Més Horrible de Dolor Mai Vista i rebentés. Era un malson recurrent i, malgrat que els dies eren gairebé en blanc i negre, podia percebre el vermell esquitxant-ho tot. Així que La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa es llevava quan encara era fosc, a L’Última Hora de La Lluna, i esmorzava malament tot mirant per la finestra o xafardejant llibres i calaixos mig oblidats per casa. Encara endormiscat va trobar un sobre amb fotografies… Les Fotografies del Pont On Van Trobar Morta la Princesa quan encara hi havia el Cadàver de La Princesa! Ja ni se’n recordava. Va encendre un Quinqué de Llum Íntima d’Estimar o de Llegir Abans d’Anar a Dormir i va disposar les imatges per sobre de la taula. A priori no va veure-hi res estrany, i això li va causar una decepció. Però va seguir buscant. Li va cridar l’atenció una fotografia presa abans el Pont On Van Trobar Morta la Princesa no s’omplis de gent. Les llàgrimes li van negar els ulls. Aleshores va adonar-se que El Cadàver de la Princesa allà tirat rodejat de falcons i coloms, recordeu? Va recordar que hi havia quelcom en els ocells grassos, no sabia ben bé què, que atreia a aquelles dues espècies. Li calia informació relacionada amb la muntura de La Princesa, i els textos que hi feien referència eren a La Biblioteca dels Llibres No Aptes Per Qualsevol Sinó per Gent que ha Estudiat i Tenen Algun Nom, dins del recinte del Palau Escrit amb Majúscules. Això aixecaria Sospites Contra El Poder, que com us he comentat li feia molta por, però La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa va decidir sobreposar-s’hi, i va recórrer a una argúcia. Va fer escampar la notícia de que abandonava La Investigació de La Mort de La Princesa partint de les Persones De La Boca Sempre Oberta, i en un obrir i tancar d’ulls tota la ciutat coneixia el fet. Aleshores van sorgir La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa II, La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa III i anar fent, encara que duraven ben poc amb tal nom perquè abandonaven. Pel que fa a La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa, va obtenir el nom de La Primera Persona Que va Investigar La Mort de La Princesa i el de Persona que Treballava al Pilar Número 2 (el futur centre de la segona roda de la ciutat). Allà al Pilar Número 2 s’hi passava dia i nit, equipat amb uns Binocles de Veure-hi Lluny no, El Següent, espiant tot el que passava al Palau Escrit amb Majúscules. No va veure L’Ocell Gras i, en canvi, va trobar una entrada poc vigilada. Bé, poc no, gens vigilada. Aquella mateixa nit va colar-se al Palau Escrit amb Majúscules. Primer, va anar a La Biblioteca dels Llibres No Aptes Per Qualsevol Sinó per Gent que ha Estudiat i Tenen Algun Nom, i es va endur en un sac els llibres titulats Fauna Voladora De L’Interior Dels Camps de La Por, El Llibre Dels Noms i, de propina, la nova Fulla de Les Notícies que sortiria l’endemà. Seguidament va anar als Estables Dels Ocells Grassos, al capdamunt de La Torre Del Vertigen, i va ser descobert per La Persona que Cuidava Dels Estables Dels Ocells Grassos. Imagineu-vos La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa, cagada de por i imaginant-se el judici per Sospitar Del Poder. Tot un drama, ja us ho dic jo. Cal avisar-vos que La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa gaudia d’una bona dosi de Treure Doble Sis als Daus, sabeu? Ho dic perquè La Persona que Cuidava Dels Estables Dels Ocells Grassos era molt amiga de La Princesa i volia que es fes justícia, i no considerava Sospitar del Poder el fet de buscar indicis dins del Palau Escrit amb Majúscules, de manera que va fet els ulls grossos i li va dir que L’Ocell Gras no havia tornat d’ençà que va sortir amb La Princesa abans que la trobessin morta.

La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa va tornar a casa a pas ràpid i mirant de reüll, va entrar a casa i va tancar porticons i finestres. Va pujar a les golfes, va encendre Espelmes d’Emergència i durant una bona estona va mirar al carrer, convençut de que Els Guàrdies el vindrien a arrestar.

L’alba començava a fer-se notar quan obria els llibres i els fullejava. Que si El Rei tenia vuitanta-cinc noms, que si els Immortals no podien tenir noms per culpa del seu defecte genètic i que per allò havien de ser exiliats, que si per demà tornaria un trenta per cent més de saturació a causa d’un error de càlcul anterior i, el que la va fer moure per investigar de nou fora de la ciutat, que els ocells grassos acostumen a tenir més d’un refugi i en cas de no poder accedir a un, acudeixen a un altre. La Princesa passava molts dies fora de la ciutat, i els llocs on descansava abans de retornar al Palau Escrit amb Majúscules eren, segons creia, nius addicionals pel que respectava a L’Ocell Gras. Em seguiu, oi que si? Havia de contactar de nou amb Les Persones Dures De Veritat, ja que coneixien les rutines de La Princesa fora del Palau Escrit amb Majúscules i, possiblement, els refugis que ella utilitzava sinó era que els compartien. I, és clar, això significava tornar a exposar-se a L’Ensurt de Gairebé Morir-se o, fins i tot, morir-se del tot.

Ara bé, tranquils perquè no va passar-li res d’això, però va quedar-se a un pas de descobrir La Persona Que Va Assassinar La Princesa, i mai va sentir-se tan trasbalsat de saber una veritat. Tant que, el mateix dia del Funeral de La Princesa, va decidir passar la resta dels seus dies als Camps de la Por i a la Vall dels Immortals.

La Mort de La Princesa III

La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa va passar uns dies tancada a casa curant-se de L’Ensurt de Gairebé Morir-se. Moltes persones van intentar visitar-la i parlar amb ella, però no va obrir la porta a ningú. A ningú excepte a la persona que va trucar a les dotze i sis, ja que en aquell moment obria la porta per recollir Les Cartes i Altres Papers de Bústia. Pel que es veu, Aquella persona portava un cistell de vímet amb Cuixes de Carn Artificial, fruita i Vi del Regular i se suposa que La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa estava de millor humor ja que la va convidar a entrar i van xerrar a la Llar de Vapor sobre La Mort de La Princesa i, en general, de tot el que passava aleshores. I ja quan el vapor estava baix i començaven les Veritats en Veu Baixa, La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa va escoltar la confessió de la persona que va trucar a les dotze i sis: ella era l’assassina de La Princesa.

Davant del Jutge Vell i Sever Però de Bon Cor, La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa i tota la ciutat, la persona que va trucar a les dotze i sis va rebre el nom de La Persona que va Assassinar La Princesa per un breu període de temps. La confessió va ser de posar la pell de gallina, el com era increïble i la sentència va ser brutal. La Persona que va Assassinar La Princesa va ser condemnada a morir Processada per Rodes Dentades a la Plaça Central. Tothom era allà, inclòs les Persones Dures de Veritat, maleint La Persona que va Assassinar La Princesa i escopint al seu pas. Odi i tristor per tot arreu. Ara bé, La Persona que va Assassinar La Princesa se la veia serena, calmada, fins i tot feliç malgrat l’horrible destí que l’estava esperant. La van col·locar entremig de dos engranatges gegants i El Maquinista Botxí va accionar el dispositiu. La Gran Gramola deixava anar notes a la pluja sense sol, en clau de sol i a l’aire, una música d’un altre món. Lentament, les Rodes Dentades anaven absorbint i esclafant La Persona que va Assassinar La Princesa. En un principi, la seva eufòria feia que ignorés el dolor. Allò va durar poc. Alternava felicitat amb dolor arrítmicament fins que el mecanisme es va encallar, i així mateix va passar amb el dolor. Vint minuts d’angoixa fins que El Maquinista ho va arreglar i el procés va continuar. Llàgrimes i sang i un èxtasis estrany, diuen, es podien respirar. Somreia quan el cap li va quedar atrapat i abans no resultés tot en un puré sanguinolent, durant L’Instant de Temps Més Curt Mai Vist, entre els dos trossos de ferro mig rovellat, hi havia La Cara Més Horrible de Dolor Mai Vista.

(…)

Disculpeu la pausa. Tinc per aquí guardat una còpia d’una carta que van interceptar aquell dia. El missatger estava a punt d’entrar a la Vall dels Immortals per entregar-la. Era de La Persona que va Assassinar La Princesa. Deia així:

“Estimada Persona que m’ha Parit i Criat amb Amor,

He progressat a la vida, i he assolit una nova baula de la Cadena Social: tinc un nom! Sóc La Persona que va Assassinar La Princesa! Sents orgull? M’és igual la mentida, val la pena. Per tota la eternitat sabràs que la teva descendència té nom i la meva vida també cobrarà sentit així després de viure tants anys a l’anonimat. M’executen avui mateix a les Rodes Dentades.

Records”

No cal dir que tan bon punt la carta va arribar al Jutge Vell i Sever Però de Bon Cor, van anular el nom de La Persona que va Assassinar La Princesa.

La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa va tornar a casa després de demanar més fotografies d’aquell dia, el Dia de…

Disculpeu, no recordo com van anomenar-lo. No em demaneu res, surto a fora una estona.

La Mort de la Princesa II

Doncs total, que com La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa volia guanyar-se un nom, va dir-ho en veu alta i ningú més, ni els Cavallers de Baix Rang, va ficar-hi el nas. Va anar a casa seva a preparar-se mentre que la resta de la ciutat començava el dol i el preparatius pel Funeral de La Princesa. Es veu que van ser uns dies molt tristos. Clar, heu d’entendre que, en primer lloc, La Princesa era morta i això ja xocava molt. En segon lloc, Les Llàgrimes de La Princesa van mullar la ciutat per deu dies seguits, i això està registrat als Llibres de Dades de Fer-se el Llest: molts canals van desbordar-se, la neu va desaparèixer i tot relluïa. I en tercer i últim lloc, també es va donar el cas que, abans que el cadàver de La Princesa no entrés a La Morgue, es va difondre una nova Fulla de Les Notícies. Es veu que deia alguna cosa així com que s’havia produït un canvi a Les Lleis de La Física ja que un investigador havia descobert un error en els experiments que van confirmar La Teoria dels Colors. Alegria, que la saturació dels colors va reduir-se com en un noranta i escaig per cent i tot era, gairebé, en blanc i negre. Van ser uns vint dies en total.

Per on anava? Ah sí, La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa. Doncs això, La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa va començar a reunir dades. Va demanar còpies de Les Diverses Fotografies que Mostraven L’Escena i El Cadàver de La Princesa, però entre el dol i el temps del procés de revelat va fer els primers passos en una altra direcció. Sabia que la rutina habitual de La Princesa era sortir de la Torre del Palau, a peu o bé muntada en ocell gras, anar Més Enllà dels Límits i passar hores o dies caçant monstres. Fer preguntes sobre La Mort de La Princesa al Palau podia implicar Sospites Contra El Poder i anar Més Enllà dels Límits podia implicar la mort, i sembla que la primera opció li feia més por que la segona perquè molta gent assegurava que La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa va fer-se la motxilla i va prendre El Camí Silenciós que surt del Carrer del Caos Del Nord-est. I es veu que La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa estava cagada de por, ja em direu si no: mig perduda en una zona hostil a dos dies de la ciutat on només hi anava La Princesa i algunes Persones Dures de Veritat, i no era ni l’una ni l’altra. Total, que es va perdre durant dos dies, va fugir d’un Llangadastre Ralentitzador i va acabar fora de coneixement a causa de l’atac d’un Doble Bou. Va tenir sort que un grup de Persones Dures de Veritat eren a la zona granjant Dobles Bous. Au, premi.

Quan va despertar-se entrava a la ciutat a coll d’un dels seus salvadors que se’l mirava amb cara de “molt bé, bon intent, gràcies per participar, ja el trucarem”. Els hi va explicar que feia Més Enllà dels Límits tot i no ser una Persona Dura de Veritat. Encara li va sortir bé la jugada, doncs va saber que les Persones Dures de Veritat coneixien personalment a La Princesa i que eren de caça per obtenir un trofeu tan gran com ella per decorar el futur mausoleu. La Última Batuda de La Princesa l’havia fet en ocell gras, amb L’Ocell Gras, i això significava que havia anat més lluny de Més Enllà dels Límits, potser als Camps de la Por, totalment fora del seu abast.

El seu primer intent no va ser un autèntic fracàs de miracle. Doble afortunat, si voleu, ja que tal com va acomiadar-se de les Persones Dures de Veritat El Missatger de la ciutat li va entregar uns quants sobres amb Les Diverses Fotografies que Mostraven L’Escena i El Cadàver de La Princesa. Ara bé, xop, avergonyit i apallissat com estava, va guardar els sobres a la motxilla i va tornar a casa a trobar-se amb la llar de foc i un Bon Te Reconstituent. I per massa temps que les va oblidar. I hagués estat millor que les hagués oblidat per sempre.

Unes Patatones amb Vinagre d’Aquestes Que Tenim a Mitges us fan? Haig de recarregar energies, que encara queda història per estona…

La Mort de La Princesa

Mmm… no tinc ni la més remota idea de quan va passar tot això i, a dia d’avui, la història aquesta està entremig de la llegenda i la realitat. He comptat tanta gent que assegura que els seus avis ho van veure com tanta que diu que no hi ha proves que afermin els fets. Ara bé, que consti que jo sóc La Persona que Explica la Història de la Mort de la Princesa.

Era hivern i la ciutat estava nevada a clapes, ja que el vapor que fugia de les vàlvules de pressió i l’escalfor radiant de la maquinària desfeia la neu i feia bassals per tot arreu. Aleshores la ciutat tenia la Plaça Central amb el primer prototip de font a vapor i, acabats de construir amb les llambordes noves, els vuit Carrers del Caos que tancaven els barris entre radi i radi, perquè la ciutat era com una roda, única, no les dotze rodants, connectades i sobreposades d’ara.
Val, doncs al Pont On Van Trobar Morta la Princesa és on la Persona Que Va Trobar Morta la Princesa va trobar el cadàver de la Princesa. Cap dels dos tenien aquests noms llavors, és clar, i els noms que tenien doncs jo què sé, ningú no ho sap.
El pont que us dic és al Carrer del Caos Sud, paral·lel a cinquanta passes de la Plaça Central, sobre el Canal Que Duu l’Aigua a la Fàbrica de Pistons. És estret, de pedra sense morter, amb baranes de ferro amb unes formes intricades i estranyes. Sota la tercera farola jeia el cos sense vida de La Princesa, estirat tan llarg com era ella, perquè deien que era molt alta. Hi havia neu tacada de sang, bassals de sang, bassals amb una barreja de sang i neu. Poca sang però ben repartida. Li faltava un peu i no hi havia cap petjada que indiqués que aquest hagués fugit per compte propi. No, ja que parlaríem del Peu Que Va Assassinar la Princesa i això no existeix. La falda vermella de La Princesa estava una mica estripada i deixava les cames al descobert. Ben lligat al cinturó encara hi havia el carcaix amb les Fletxes Incendiàries de La Princesa. No se sap quin mecanisme ni els productes que utilitzava per encendre les fletxes, que pel que es veu les encenia a voluntat o prement algun botó secret. L’Arc d’Engranatges de la Princesa era sota el seu braç. Tan l’arc com les fletxes eren prodigis mecànics. A part d’enginyera, La Princesa era caçadora i també sortia a aniquilar hordes de monstres que vaguen pels Camps de la Por, molt més enllà dels límits de la ciutat. Tenia els ulls tancats i l’expressió de la cara era de pau. Diuen que era molt bonica, però que abans que bonica era dolça, polida i educada. El cabell vermell s’escampava darrere seu pel terra com un ventall obert. I tot i ser morta, semblava protegida contra la màcula de la intempèrie. La Persona Que Va Trobar Morta La Princesa diu que quan la va trobar, falcons i coloms rondaven pel voltant del cadàver com quan esperen que algú els alimenti, i que de fons, fora del pont, veia Les Persones Que Eren al Fons. Un soldat, un parell de velles i alguns marrecs. Va donar la alarma i en pocs moments uns xiulets com de teteres gegants anunciaven que passava alguna cosa greu a la ciutat i infinites persones van col·lapsar el pas al pont, de manera que els Guàrdies i el Jutge Que Van Aixecar el Cadàver de La Princesa van fer ús de la Violència de Presumir de Poder per arribar on era el cos sense vida i treure’l d’allà. Algunes persones havien fet fotos de l’escena.
Tothom es va posar molt trist.
La ciutat va plorar, i per això vivim a La Ciutat Que Va Plorar.
Després de plorar es veu que una persona va decidir investigar la mort de La Princesa, i així va guanyar-se el nom de La Persona que va Investigar La Mort de La Princesa I.

Deixeu-me demanar una pinta de La Millor Cervesa En Relació Qualitat Preu i segueixo, que va per llarg.

La Catedral de Laggerdenthfall

Existeixen coses meravelloses al món: persones, animals, llocs i conceptes que de tanta admiració que ens desperten ens resulten incapaces de definir. Segur que sabeu a què em refereixo. En el meu cas, es tracta de la Catedral de Laggerdenthfall. Ningú sap exactament on es troba, cap gps en té les coordenades i no hi ha mapa ni guia que indiqui com s’hi pot arribar. Direu que, per tant, aquest lloc no existeix o és una carallotada metafísica figurada i, sí és així, us equivocareu. Existeix, i tal com us he dit, és meravellosa. Per trobar-la s’han de de complir dos requisits: el primer és voler-la trobar i el segon la necessitat de fer-ho.

El camí és tan llarg que les cames s’omplen de ferides i gairebé no et pots aguantar.

La soledat que t’hi acompanya crea punxons psíquics a mesura que discorre el viatge i te’ls clava al cor.

Creues per tants llocs i veus tantes coses que, invariablement, fan que guardis una quantitat de records amargs i dolorosos superiors a tots els altres, així que quan arribes tens restes de llàgrimes resseques a les galtes.

El camí fa molt mal, mai ningú n’és prou preparat. Però si decideixes de no rendir-te, tant si t’has sobreposat a l’adversitat com si has après a conviure amb els fantasmes que et segueixen, després d’un pantà malalt extens com les setanta nits que es tarda a creuar-lo s’obre una explanada immensa amb una gorja al mig.

Ja que a l’explanada hi creix exuberant l’herba, molts viatgers passen per alt la gorja i giren cua. Alguns la veuen i no són capaços d’afrontar el descens abismal que suposa. Les pedres són dures i es claven a les mans però a molts llocs fas peu i quan agraeixes el descans el terra es trenca sota teu.

I si malgrat tot això arribes d’una sola peça al fons veuràs una caverna i una xemeneia que porta la llum del sol a les profunditats d’aquell racó del món i la vessa, blanca i daurada, sobre el sostre de la

Catedral de Laggerdenthfall.

Haureu sentit que és un edifici mil·lenari en ruines, inundat i a mig menjar per incomptables heures i males herbes. No és cert. Tota la seva arquitectura va ser pensada i construïda així quan el temps era a punt de néixer, i a dia d’avui mostra tota la glòria d’aleshores. Recordo que vaig passar entre les portes, sempre obertes i malmeses, sense pany i la buidor del lloc em va omplir al fer els primers passos dins del vestíbul. Era com si un piano esculpís notes suaus sobre una melodia melancòlica de violí.

Vaig passar molt de temps recorrent les sales i els passadissos de la Catedral de Laggerdenthfall. No sé en quantes ocasions vaig perdre el rumb, el nord i vaig caminar en cercles.

Tantes vegades com vaig orientar-me de nou.

I un bon dia tot era clar.

Les ferides de les cames no dolien.

Els punxons del cor s’havien desfent deixant les cicatrius a soles.

El sender de les llàgrimes no era una brutícia, era un tatuatge que conciliava a dins meu el pes dels bons i dels mals records.

Els fantasmes que m’havien acompanyat eren amics meus.

Mai havia respirat tan alleujat.

Amb recança, vaig tornar a les portes d’entrada de Catedral de Laggerdenthfall, i al vestíbul m’hi vaig trobar una persona jove que em mirava desconcertat. Vaig passar pel seu costat sense dir-li res.

-Hola -va dir-me sense gaire seguretat-. Vostè se’n va?

-Sí. Ja he vist les meravelles de Laggerdenthfall.

-De què li han servit?

-Ara estic preparat per afrontar la vida.

-Però si vostè és vell! Més que la vida, li serviran per afrontar la mort.

Potser sense aquella observació hagués abandonat el lloc sense haver tastat la darrera meravella. Tenia raó, era jove quan vaig entrar-hi i al marxar les arrugues em delataven.

-Sí. Sí, tens raó. I precisament per això agraeixo el que la Catedral de Laggerdenthfall ha fet per mi.

Molta sort, jove.

Lluitar per lluitar, pensar per créixer

Sense cap tipus de pietat, va arremetre contra contra ell, com si mai no haguessin lluitat colze amb colze.

Desarmat, desprotegit i exhaust va veure com la maça oxidada i bruta de sang queia sobre seu.

La batalla de la llum contra la foscor s’acabava allà. L’últim campió del mal havia derrotat el darrer vestigi del bé. O, almenys, això creia. Era la última persona del món. Va retirar-se l’elm, va deixar caure l’escut i la maça i va mirar al seu voltant. Milions de cadàvers dels dos bàndols cobrien el camp. O el pantà. O… què hi havia, sota seu? Ni es veia ni podia recordar-ho. Feia molts anys (segles?) que lluitaven sobre els ossos dels camarades i enemics caiguts. Ara bé, a la llum d’aquella victòria notava que hi faltava quelcom però no sabia de què es tractava, i va decidir allunyar-se del camp de batalla per pensar-hi amb tranquil·litat. Molta distància, molts morts. A tot arreu. No podia allunyar-se més de deu passes de cap soldat caigut.

A l’ombra d’un arbre de cadàvers hi havia un gegant caigut, i va seure-hi a sobre com si es tractés d’una roca qualsevol. L’armadura, innecessària,  s’havia quedat enrere, allà on es ponia el sol. Era hora de pensar, perquè no entenia el que passava. O millor dit, el que no passava. Havien guanyat…On era la recompensa? On era el perquè? Estava ben perdut rodejat d’un mar de putrefacció. Amb el pas del temps se li acudien coses i volia trobar una manera d’ordenar-les, però com que resultaven ser tantes necessitava on escriure-les. Trobaria llapis i paper en aquell cementiri? Li va semblar obvi que no, així que va cremar ossos per treure’n carbonets i va agafar les capes més clares que va trobar. Les lletres que plasmava semblaven les d’un nen petit. No, fals. Eren les lletres d’una persona que no escrivia. De mica en mica entenia coses, i per primera vegada va notar un batec anormal a dins del seu cos. Amb el temps i la pràctica, la seva lletra va millorar i com més pensava, més notava el batec. La lluita entre el bé i el mal. No l’havia guanyat encara. La qüestió no era eliminar a l’últim campió del bé, sinó acabar amb l’últim vestigi del concepte.  I aquest últim concepte era ell, ja que mentre recordés què era el bé, duria el llegat a sobre i la batalla seguiria. I això passava. Quan va entendre-ho, el batec es va fer molt més evident i rellevant. Ara tenia un dilema: si ell vivia, tant el bé com el mal viurien amb ell i no hi hauria victòria ni derrota. Si moria, els dos conceptes desapareixerien amb ell i tampoc hi hauria un resultat clar. No sabia què havia de fer. No li preocupava la seva integritat física, sinó les conseqüències morals. Aleshores el batec es va transformar en poder, i del poder en va sortir una clau que tenia l’ull en forma de cinta de moebius.

Van passar molts més anys i no va ser capaç de resoldre el dilema. Se sentia incomplert perquè per treure l’aigua clara d’aquell dilema ell sol. Si hi haguessin més persones per parlar-ne, hi hauria més possibilitats que alguna d’elles tingués la resposta correcta que a ell se li escapava de les mans.

Va fer brollar el batec de dins seu, va deixar escapar el poder i va posar la clau al terra. Llavors, va deixar de ser.

Amb el temps, de la clau va sorgir-ne una raça destinada a trobar la resposta. Els hi havia desitjat molta sort.